Sospitosos habituals

Sospitosos habituals. Bryan Singer. USA, 1995

Premis: 2 Òscar, un al Millor guió original (Christopher McQuarrie) i Millor actor secundari (Kevin Spacey); 2 premis BAFTA: Millor muntatge i Millor guió original; 2 premis National Board of Review: Millor repartiment i Millor actor secundari (Kevin Spacey); Cercle de crítics de Nova York: Millor actor secundari (Kevin Spacey)

Dave Kujan (Chazz Palminteri) és un agent del servei d’aduanes dels EUA que està investigant l’incendi en un vaixell del port de Los Ángeles amb 27 cadàvers a bord. L’únic testimoni és Roger “Verbal” Kint, estafador coix que sobreviu a la matança. A la comissaria Kint explica com comença tot, quan cinc delinqüents, sospitosos habituals, són detinguts per una roda de reconeixement relacionada amb un robatori.

Una historia ben senzilla, un grup de criminals amb un encàrrec entre mans que els porta a un altre i aquest a un altre i tot es complica més i més. Cada encàrrec és més perillós que l’anterior, fins que descobreixen per qui treballen en realitat: el diable. Un mafiós turc anomenat Kaiser Soze i del qual corren tantes històries i llegendes que es dubta de la seva existència. Com diu Verbal Kint en un moment de la pel·lícula: “El millor truc del diable va ser convèncer al món que no existia i desaparèixer”. Un dels dolents més carismàtics de la sèrie negra, tot i que no el veiem en cap moment.

Fins aquí pot semblar una història de criminals simplement entretinguda, però la màgica mà de Singer aconsegueix convertir-la en una obra mestra. Té una ràpida arrencada que has de seguir amb atenció per no perdre el fil. I un final que, evidentment no explicaré, però que és un dels millors finals que he vist mai en cinema. Excel·lent simplement.

La resta, un veritable maldecap pels espectadors. Una teranyina carregada d’incerteses, de girs argumentals. Dues hores de preguntes sobre què, com i sobretot, qui. Bryan Singer ens col·loca a la pell de l’agent Dujan, creient-nos tot el que ens expliquen i tot el que veiem.

No veurem grans efectes especials, però trobem uns personatges excel·lentment interpretats , definits i creïbles. Un grup de criminals nerviosos i xulos interpretats per Stephen Baldwin, Kevin Pollak, Benicio del Toro en un dels seus primers papers i Gabriel Byrne en un paper molt propi del gènere negre, un expolicia melancòlic i abocat sempre al cantó més fosc, encara que no vulgui. A banda, Kevin Spacey,  aquí en un dels millors papers de la seva carrera i que li va donar un merescut Òscar i Chazz Palminteri amb un paper secundari però potent.

Volem també destacar una superba banda sonora a càrrec de John Ottman, que va composar unes melodies clàssiques que li donen un to melancòlic genial a la pel·lícula.

Com a curiositat, direm que el títol de la pel·lícula és un homenatge a “Casablanca”. En aquella mítica pel·lícula, el cap de policia apareix al començament discutint amb els seus oficials sobre la manera d’iniciar una investigació d’assassinat. Quan algú li pregunta per on començar ell respon: “Detinguin als sospitosos habituals!”.

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »