El Padrino

El Padrino. Francis Ford Coppola. USA, 1972

Francis Ford Coppola era un jove director de 30 anys especialitzat en cinema de baix cost al que la Paramount Pictures va contractar per portar al cinema la novel·la de Mario Puzo, “El Padrino”, que havia estat un gran èxit de vendes i de la qual el propi escriptor explicava que l’havia escrit per diners. La Paramount buscava un director que fos poc conflictiu i manipulable. Coppola estava el número 13 de la llista i tots els que estaven abans que ells van rebutjar l’oferta. Coppola era italià, el que constituïa un avantatge. Ell entenia les arrels dels italians, d’on venien, com parlaven, com menjaven,…

El primer problema que Coppola va portar als estudis va ser quan es va entossudir que l’únic que podia interpretar el personatge de Vito Corleone era Marlon Brando. Les coses es van tensar fins al punt que Coppola va amenaçar amb abandonar la pel·lícula. Això va originar una reunió d’emergència on advocats de la Paramount li van dir que no volien escoltar cap paraula més sobre Brando. Coppola va demanar 5 minuts per explicar per què era tan obstinat amb això i en aquests 5 minuts es va posar en marxa la màgia de la pel·lícula. La raó de més pes que va donar va ser que Brando inspirava un profund respecte entre la resta d’actors pel lloc que s’havia fet a l’univers cinematogràfic i que seria capaç de traslladar aquesta atmosfera de respecte a la pantalla i va ser exactament el que va succeir des de l’inici de la filmació.

L’any 1971, quan es va iniciar el rodatge de “El Padrino”, Al Pacino era un complert desconegut. Coppola l’havia vist actuar a Broadway i pensava que era perfecte pel paper de Michael Corleone, però quan es va presentar al càsting, la seva interpretació va resultar un rotund fracàs. En aquell moment, als productors els hi va semblar un noi d’apariència massa dèbil per fer de gàngster, però la tossuderia de Coppola va fer que al final s’incorporés al rodatge, deixant tothom gratament sorprès.

James Caan i John Cazale són els altres fills de Don Vito, Sonny i Fredo, respectivament, Robert Duvall és Tom Hagen, fill adoptiu de Don Vito i advocat de la familia, Talia Shire és Connie, la filla de Don Vito i Diane Keaton és Kay Adams, la novia de Michael Corleone.

L’excepcional treball de Gordon Willis, director de fotografia, no és tan sols fruit de la seva inspiració, sinó el resultat de llargues sessions amb Coppola, buscant els matisos que acompanyaven cada aparició del Don, creant les tenebroses i falses llums que il·luminen el seu despatx i la deslumbrant lluminositat de Sicília.

Capítol apart mereix la música de El Padrino. Creada per Nino Rota no va ser nominada a l’Òscar per què ja havia estat utilitzada anteriorment pel compositor en un altra pel·lícula (Fortunella, 1958), però va guanyar el merescut premi amb El Padrino II.

Quan Coppola, amb l’ajut del propi Mario Puzo, va començar a treure escenes i personatges secundaris de la novel·la va comprendre que la trama central corresponia a una de les obres mestres de Shakespeare, El Rey Lear. Coppola va treballar en aquesta línia i va aconseguir una de les més brillants pel·lícules de la historia. Però el seu mèrit no es basa solament en això. Explicant la història d’una família mafiosa que, com en El Rey Lear, veu com el fill petit i dèbil acaba fent-se amb el poder pels errors dels seus germans grans, Francis Ford Coppola també està explicant el revers del somni americà, la rebotiga d’una societat consagrada a l’èxit i la fama que amaga tones d’escombreries. Política, negocis i el món de l’espectacle queden esquitxats per crims i corrupció convenientment tapats per un aire de dignitat comprat a cop de diner negre. Es va arribar a dir, fins i tot, que el personatge del cantant Johnny Fontaine no és un altre que el reflex de Frank Sinatra.

Més enllà de l’interés i significat de la trama, Coppola va oferir un recital de recursos de direcció cinematogràfica que va sorprendre tothom per la barreja de classicisme i modernitat. Des de la seva seqüència inicial fins l’hàbil planificació de l’assassinat dut a terme per Michael Corleone (Al Pacino), tota la pel·lícula respon a una curosa posada en escena que explica amb les imatges molt més que el que diuen els personatges en els seus diàlegs.

El Padrino no és tan sols una pel·lícula. La trilogia de El Padrino és la història dels Corleone. El fil conductor serà la transformació de Michael Corleone. Al final d’aquesta primera part succeint al seu pare com Padrino.

A la segona part es barregen dues històries: el flashbacks que explica com Vito Andolini arriba a ser Don Corleone i la protagonitzada per Michael, a qui els seus enemics intentaran eliminar per tots els mitjans. A la finalització d’aquesta segona part en quedem amb un Padrino molt fosc, sense. cor, capaç de fer matar el seu germà i fer fora la mare dels seus fills, una mena d’encarnació del dimoni, incloent la seva part atractiva, la part del poder i la seva convicció

A la tercera part, que Coppola va voler titular “La muerte de Michael Corleone” ens presenta l’organització perfectament “legalitzada”, assetjada per poderosos mafiosos i membres corruptes de la jerarquia catòlica, amb una trama personal de redempció del protagonista. Història de redempció res de simple, ni edulcorada, que representa un gran tancament del cicle.

Però tornem a l’inici.

Pantalla en negre. Tan sols sentim un so de trompeta que és com una lletania fúnebre. El títol de la pel·lícula. Negre i sentim una veu que afirma “creo en América”. Veiem un home d’evidents arrels italianes en primer pla. Un lent tràveling retrocedint ens descobreix la foscor que envolta el personatge, Es troba en un interior poc il·luminat. És una confessió en tota regla, o el més semblant a una confessió, tot i que el receptor no s’assembla gens a un capellà, és més aviat semblant a un Deu, i obligarà al suplicant a mostrar-li respecte si vol demanar un favor.

Així comença la pel·lícula, amb un pla llarguíssim, de més de tres minuts, que es talla quan Bonasera (un excel·lent Salvatore Corsitto, com tots els actors sense excepció, per curt que sigui el seu paper) s’apropa per explicar-li a l’oïda el favor que li vol demanar, Aquí veiem per primer cop a Marlon Brando en un primer pla, vestit amb un impecable esmòquing, que parla amb la seva famosa veu trencada. Aquesta llarga seqüència és crucial ja que estableix, de gran manera, el to del que serà tota la pel·lícula. Dona una primera idea del caràcter italoamericà, presenta al personatge central i alguns secundaris com l’altiu Sonny, observant despectivament al funerari, o el cerebral Tom Hagen (Robert Duvall).

Fonts: cinecritico.es; cine100; Fotogramas; Blog de cine;

Fitxa de la pel·lícula amb tots els seus premis: http://www.imdb.com/title/tt0068646/awards

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »