Cinema negre (2)

Com si la mort de l’investigador privat de Kiss me Deadly (1955, Robert Aldrich) marqués momentàniament la defunció del cinema de detectius, les pantalles a partir d’aquell moment tan sols mostraran dues pel·lícules per recordar: My gun is quick (1957, Phil Victor-George White) i The girl hunters (1963, Roy Rowland). Les dues fluixetes i protagonitzades, casualment, pel mateix investigador privat que la pel·lícula citada al començament de Robert Aldrich: Mike Hammer. Sempre amb l’honrosa excepció de la magnífica Sed de Mal (Orson Welles, 1958), que mereix per si mateixa un post a part.

Haurem d’esperar fins 1966 per a que “Tee moving target”, l’excel·lent novel·la de Ross MacDonald on apareix per primer cop el personatge de Lew Archer, i amb un sòlid guió de William Goldman, el cinema de detectius experimentés un nou i renovat ressorgiment amb Harper, investigador privado i que va fer que, a partir d’aquest any, les pantalles s’omplissin de detectius d’estils tan diferents com Tony Rome (Hampa Dorada, Gordon Douglas, 1967), Shaft (Las noches rojas de Harlem, Gordon Parks, 1971) o Philip Marlowe i Sam Spade.

Algunes de les millors pel·lícules de la dècada dels 60 foren A quemarropa de John Borman (1967), En el calor de la noche (Norman Jewison, 1967), Bonnie and Clide (Arthur Penn, 1967). I des d’Europa van destacar El clan de los sicilianos (Henry Verneueil, 1969), Blow Up (Michelangelo Antonioni, 1966), Funeral en Berlín (Guy Hamilton, 1966), Al final de la escapada (Jean Luc Godard, 1960).

A partir de la dècada dels 70 la violència apareix descarnada, excessiva i realista i condueix a una espiral destructiva sense fi. El pacifisme i la paraula que van prendre l’alternativa als anys 60 desapareixen i s’instal·la la cultura de l’ull per ull i l’eliminació de les mitges tintes. Als Estats Units, Kennedy i Martin Luther King han estat assassinats, la guerra del Vietnam ha acabat, però ha fracturat la societat i l’opinió pública. A Europa també es marca el final d’una època: De Gaulle reprimeix l’esperit del Maig del 68 a París, a Txecoslovàquia la URSS fa el mateix d’una forma més violenta, mentre que a Itàlia, davant l’alternança de democristians i socialistes en un corrupte sistema de poder, l’esquerra més radical pren les armes: és el naixement de les Brigadas Rojas i grups similars. El símptoma més evident s’evidencia al món de la música: la dècada s’obre amb la separació dels Beatles i les morts de Hendrix i Janis Joplin.

No s’han de menysprear totes aquestes situacions socio-polítiques a l’hora de parlar del cinema negre dels anys 70. No oblidem que és un gènere especialment sensible per reflectir els temps que li han tocat viure (Cosecha Roja de Hammet i les convulsions obreres dels anys 20 i 30) i el neorrealisme italià amb el que pren contacte als anys 40.

El recel cap a l’Estat, la policia, el sistema jurídic, és més que evident. L’estat ja no és el gran pare que proveeix de pau, pa i treball als seus fills, si no un ens repressor. Resulta significatiu que el cas Watergate marqui l’equador de la dècada i que aquesta es vegi esquitxada per les accions de la CIA i l’espionatge continu del FBI. Aquesta desconfiança es reflectirà en títols com Los tres días del Condor (Sydney Pollack, 1975) o Todos los hombres del presidente (Alan J. Pakula, 1976).

Un apunt iconogràfic: els cotxes. La sensació de llibertat que produeix el vent a la cara i els espais oberts (Easy Ryder) que es produeix a la dècada dels seixanta es perd definitivament. Els nostres herois es mouen en pesats cotxes americans en un hostil ambient urbà, on l’horitzó forma part de la memòria col·lectiva. En certa manera, són presoners de la pròpia ciutat. Allunyant-nos una mica del gènere que tractem, no és estrany que una de les pel·lícules més emblemàtiques de l’època siguin Taxi Driver (Martin Scorsese. 1976).

És en aquesta dècada quan assistim al naixement de Harry Callaghan (Clint Eastwood), Shaft (Richard Roundtree), Popeye Doyle (Gene Hackman), Branigan (John Wayne) o Bullit (Steve McQueen).

Podem dir que el cinema negre americà va viure una altra edat, no d’or si no de ferro, a la dècada dels 70 amb títols tan rotunds com French Connection (William Friedkin, 1971), Chinatown (Roman Polanski, 1974), Pelham 1,2,3 (Joseph Sargent, 1974) o Serpico (Sidney Lumet, 1973).

El Reaganisme marca la història dels anys 80. Aquest reaganisme no és més que una creuada per reconduir aquest desordre social i polític dels anys 70. La violència ja no s’entén com un comportament antisocial, si no com un mètode lícit per imposar un determinat sistema de valors.

La societat ja és addicta a la violència al cinema, però als anys 80 aquesta violència queda buida de qualsevol contingut crític. No serà el reflexe de la societat que l’envolta, tan sols serà un vehicle de transmissió d’una filosofia conservadora i buida de contingut. Serà l’època d’or de les produccions de Joel Silver. És l’època d’ Arma Letal, La Jungla de Cristal, Cobra, i més pel·lícules del mateix estil.

Tot i així, la dècada dels 80 ens va proporcionar joies com Fuego en el cuerpo (Lawrence Kasdan, 1981), El precio del poder (Brian de Palma, 1982), Los intocables de Elliot Ness (Brian de Palma, 1987), Terciopelo Azul (David Lynch, 1983), El honor de los Prizzi (John Houston, 1985), Único testigo (Peter Weir, 1985). I des d’Europa Le cercle Rouge (Jean Pierre Melville, 1970), El furor de la codicia (Henry Verneueil, 1971), El molino negro (Don Siegel, 1974), La Huella (Joseph L. Mankiewiz).

Us deixem dues escenes ben il·lustratives. La primera pertany a la pel·lícula Bullit (Peter Yates, 1968) i interpretada per Steve McQueen. Una de les persecucions en cotxe més fàmoses de la història del cinema.

L’altre és el trailer de Terciopelo Azul (David Lynch, 1986). Sempre bordejant els límits.

Fonts: Filmaffinity, Nando Suite Movies, Todocine, Novela negra y cine negro, Decine21. 

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »