Cinema negre (1)

Segons la coneguda web de cinema http://www.filmaffinity.com la llista de les 30 pel·lícules de cinema negra més valorada pels usuaris és la següent:

  1. Perdición – (USA. 1944) Dir. Billy Wilder. Amb Fred MacMurray, Barbara Stanwyck .
  2. Sed de mal – (USA. 1958) Dir. Orson Welles. Amb Charlton Heston, Janet Leigh.
  3. El infierno del odio – (Japón. 1963) Dir. Akira Kurosawa. Amb  Toshiro Mifune, Kyoko Kagawa.
  4. Perversidad – (USA. 1945) Dir. Fritz Lang. Amb Edward G. Robinson, Joan Bennett
  5. El tercer hombre – (USA. 1949) Dir. Carol Reed. Amb Joseph Cotten, Alida Valli
  6. Los sobornados – (USA. 1953) Dir. Fritz Lang. Amb Glenn Ford, Gloria Grahame
  7. El sueño eterno – (USA. 1946) Dir. Howard Hawks. Amb Humphrey Bogart, Lauren Bacall
  8. Laura – (USA.1944) Dir. Otto Preminger. Amb Gene Tierney, Dana Andrews
  9. La jungla de asfalto – (USA. 1950) Dir. John Huston. Amb Sterling Hayden, Louis Calhern
  10. La noche del cazador – (USA. 1955) Dir. Charles Laughton. Amb Robert Mitchum, Billy Chapin
  11. Retorno al pasado – (USA. 1947) Dir. Jacques Tourneur. Amb Robert Mitchum, Jane Greer
  12. La mujer del cuadro – (USA. 1944) Dir. Fritz Lang. Amb  Edward G. Robinson, Joan Bennett
  13. Al rojo vivo – (USA. 1949) Dir. Raoul Walsh. Amb James Cagney, Virginia Mayo
  14. Rififi – (França. 1955) Dir. Jules Dassin. Amb Jean Servais, Carl Möhner
  15. Furia – (USA. 1936) Dir. Fritz Lang. Amb  Spencer Tracy, Sylvia Sidney
  16. El halcón maltés – (USA. 1941) Dir. John Huston. Amb Humphrey Bogart, Mary Astor
  17. Los violentos años veinte – (USA. 1939) Dir. Raoul Walsh. Amb James Cagney, Priscilla Lane
  18. En un lugar solitario – (USA. 1950) Dir. Nicholas Ray. Amb Humphrey Bogart, Gloria Grahame
  19. Atraco perfecto – (USA. 1956) Dir. Stanley Kubrick. Amb Sterling Hayden, Coleen Gray
  20. Tener y no tener – (USA. 1944) Dir. Howard Hawks. Amb Humphrey Bogart, Walter Brennan
  21. Soy un fugitivo – (USA. 1932) Dir. Mervyn LeRoy. Amb Paul Muni, Glenda Farrell
  22. El gran carnaval – (USA. 1951) Dir. Billy Wilder. Amb Kirk Douglas, Jan Sterling
  23. Forajidos – (USA. 1946) Dir. Robert Siodmak. Amb Burt Lancaster, Ava Gardner
  24. Cayo Largo – (USA. 1948) Dir. John Huston. Amb Humphrey Bogart, Edward G. Robinson
  25. Chinatown – (USA. 1974) Dir. Roman Polanski. Amb Jack Nicholson, Faye Dunaway
  26. La dama de Shanghai – (USA. 1947) Dir. Orson Welles. Amb Rita Hayworth, Orson Welles
  27. Scarface, el terror del hampa – (USA. 1932) Dir. Howard Hawks. Amb Paul Muni, George Raft
  28. El último refugio – (USA. 1941) Dir. Raoul Walsh. Amb Humphrey Bogart, Ida Lupino
  29. Muerte entre las flores – (USA. 1990) Dir. Joel Coen. Amb Gabriel Byrne, Marcia Gay Harden
  30. Muerte de un ciclista – (Espanya. 1955) Dir. Juan Antonio Bardem. Amb Lucía Bosé, Alberto Closas

Com a consumidores àvides de cinema negre, volem destacar diversos aspectes d’aquesta llista, d’altra banda, llista festa pels propis espectadors. La primera és que el 90% de les pel·lícules són anteriors a 1960, cosa que diu molt poc del cinema negre més contemporani, l’altre és que el 90% de les pel·lícules són made in USA. Per entendre això, hem de remuntar-nos als orígens d’aquest gènere.

Així com Alemanya va ser als anys 1920-1930 el bressol de l’expressionisme, Estats Units serà el del cinema negre anys més tard i quedarà arrelat en aquest país transformant-se en un referent.

Situem-nos a l’any 1940. Els Estats Units semblava recuperar-se de la gran crisi econòmica dels anys 30, però la corrupció, que s’havia apoderat del país, i el presagi d’una nova guerra, deixaven poc marge a l’optimisme davant aquesta remuntada econòmica. En aquest context, aprofitant un cert relaxament de la censura i el gran increment de la delinqüència, el cinema negre experimentarà el seu gran moment.

La temàtica d’aquestes pel·lícules serà conseqüència de la destrucció dels vells ideals, desapareixen els models antics (que enyoraran molts personatges del cinema negre, com un retorn als orígens) i això portarà una desintegració social, política i econòmica i a una accentuació de les diferències individuals i col·lectives, que portaran a la violència en tots els àmbits i a la perversió. Per tant, els temes tractats per aquests cineastes reflectien la immoralitat política i social del moment.

El cinema negre clàssic va específicament des de 1941 (amb El halcón maltés, John Huston) fins a 1960.

No és fàcil definir que s’entén per gènere negre -aquest nom va ser atorgat per la crítica francesa- per a molts aquest és el mateix que cinema policial i el de gàngsters i tot i que pren molt dels dos i s’amaga sota l’etiqueta de thriller, suspens o relat criminal, és diferent. La font immediata d’aquest cinema és la novel·la negra d’origen americà o anglès. Així escriptors com Dashiell Hammet, Georges Simenon, Raymond Chandler o James Cain, seran inspiradors de molts guions cinematogràfics. Des del naixement d’aquestes novel·les va ser necessari esperar al voltant de deu anys per que aparegués la primera obra típica del gènere: El halcón maltés.

El cinema negre dels anys 40 és la lluita individual per la supervivència. L’ambició està en mans de tots, tots són poderosos (ja que poden arribar al cim) i fràgils (ja que tan sols es tenen a ells mateixos). Aquesta lluita fa que no hi hagi espai per cap tipus de relació humana, professional, d’amor o d’amistat. Podem veure a El halcón maltés com tots persegueixen un mateix objectiu, el desitjat falcó fet del material que estan fets els somnis, ningú confia en ningú, tots viuen en un mon de mentides i ningú s’ajuda realment. Això els porta a l’abisme, ja que ningú aconsegueix el premi i acaben més sols que al començament.

Dins d’aquest clima de malson, el cinema negre no té elements redemptors. L’amor pot ser un d’ells, però no es contempla d’una forma tradicional. La dona que en aquesta època solia estar tancada dins de l’espai domèstic surt d’ell i desestabilitza la fermesa de la figura masculina. Es fa present una sexualitat molt diferent de l’amor més convencional, les dones són destructives, cruels i astutes o estan disposades a qualsevol cosa per tal d’aconseguir allò que ambicionen, fins i tot a simular amor. A El halcón maltés veiem dubtar tan sols un cop a Sam Spade, quan no sap si optar per l’amor de Brigid Shaughnessy, que l’ha enganyat constantment, o delatar-la i viure sol. El mateix podem veure a La dama de Shangai, on la vida de Michael es dividirà en un abans i un després de conèixer a Elsa Bannister i a Laura, on l’amor de Waldo cap a ella el condueix a l’odi i a matar a qualsevol per tal que ningú més pugui estar amb ella.

En definitiva, el cinema negre tractarà d’entrar a les zones més fosques de l’ànima humana, individualitzant les pors i on tothom tracta de sobreviure sol.

Tot i que aquest cinema va acabar als anys 60, els arquetips i temàtiques existeixen en altres pel·lícules més actuals, ja que els elements que formaven part d’aquestes històries (corrupció, crim, ambició) encara existeix i existirà. També ha quedat la lluita pel poder dins la pròpia societat, preàmbul dels Estats Units actual, però sense la capacitat autocrítica que tenia aquest cinema, dins d’una indústria que, amb el temps, cada cop és més passiva.

Us deixem un petit video que us parla una mica d’un clàssic: La dama de Shangai

Fonts: Una mirada al cine negro (Maite Alberdi); El cine negro: historia y definición (Iñaki López); 100 años de cine (Augusto Torres); Filmaffinity.

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »