Tarde, mal y nunca

Tarde, mal y nuncaTarde, mal y nunca. Carlos Zanón. RBA Serie Negra. 2011

“Epi asesina a su colega Tanveer Hussein, que le acaba de birlar la novia, a la espera de que todo vuelva a la normalidad. Pero su normalidad pasa necesariamente por la supervivencia en el barrio, por los problemas con las autoridades, la crisis, el paro, la inmigración, la bajeza moral y los pocos escrúpulos de quienes le rodean. ¿Qué le deparará el futuro?”

No us preocupeu, mai es tard per llegir aquesta novel·la. Publicada per RBA Serie Negra l’any 2011 (i el 2009 per Saymon Ediciones), és un relat que sorprèn. Quan un llegeix la sinopsi del llibre pensa que trobarà la persecució d’un home que mata al seu col·lega en una mena d’atac de gelosia. Però aquesta història és molt més. És la història d’una Barcelona subterrània, de com l’origen i la infantesa marquen el destí, i com la marginalitat genera més marginalitat.

És la història d’Epi, un noi en general ficat en problemes, que mata el seu company d’aventures, Tanveer, tenint com a testimoni el germà esquizofrènic d’Epi, l’Àlex. Així comença aquesta cadena de decisions i successos en la que l’embolic es va fent cada cop més gran, portant la situació fins al límit al final de la novel·la.

Una de les coses que més ens ha cridat l’atenció i més ens ha agradat és la perspectiva de l’Àlex. Bona part de la història és narrada sota el seu punt de vista, un punt de vista que, tot i la seva esquizofrènia, potser és el que aporta més seny i llum a tota la trama. Sentit comú entre les veus que el criden. Sona estrany, però aquesta ha estat la nostra impressió. I es que Álex no deixa de fer esforços al llarg de tota la novel·la per trobar al seu germà i trobar una sortida a tot plegat.

La Barcelona que apareix a la novel·la ens agrada també perquè és la Barcelona que no es veu, o que molta gent no vol veure. No és la Barcelona del mar, del turisme, l’elegància i els restaurants. És la Barcelona de la crisi, de les famílies desestructurades, dels maltractaments, de la prostitució… la Barcelona que hom vol que sigui invisible però que segueix existint. I aquesta és la Barcelona protagonista d’aquest llibre.

Del que destacaríem d’aquest llibre és el ritme de la història. És ràpid, sense ser frenètic, i intercala flashbacks que donen sentit no només a la història, si no també als personatges. Coneixent algunes anècdotes del seu passat, els podem entendre ara. Pel que fa als personatges que van apareixent, afegiríem al grup protagonista a Tiffany, la dona per la que Epi mata el seu col·lega. Mare soltera, sempre vivint al límit entre allò correcte i incorrecte, entre la bondat i la maldat. Li agrada cridar l’atenció, ser protagonista, ser focus d’atenció. I té pocs escrúpols. Per la part de la llei també apareixent personatges, potser destacant a un Mosso d’Esquadra una mica peculiar, que hem de dir que no ens ha atret gaire. Tot plegat una amalgama de personatges peculiars, de gran força.

En resum podríem dir que aquesta història combina molt bé un rerefons social real i proper, el de la crisi, el de la supervivència a Barcelona, el de la marginalitat i el límit, amb una història que enganxa d’entrada i amb un ritme molt interessant. Sense tòpics ni misèries embafadores. Crua i atractiva.

Sense dubte, una novel-la molt recomanable.

Si voleu saber més sobre l’autor, cliqueu aquí.

Si voleu seguir l’autor a Twitter, cliqueu aquí.

Ho vols compartir?

2 Comments on Tarde, mal y nunca

  1. De les tres publicades, per mi aquesta és la més fluixeta, millor la de “No llames a casa” y genial ja la de “Jo fui Johnny Thunders” per la que li han donat el premi ara.
    És curiós, m’agrada més la tercera, que la segona i la segona que la primera, no sé si perquè l’autor ha anat millorant o com que jo les he llegit en ordre invers me’n he anat cansant.

    De tota manera és un autor molt bo i que demostra conèixer molt bé la Barcelona fosca.

    És tant subjectiu això d’opinar! 🙂

    • Gràcies Rosa per les teves impressions! Ja se sap que això no és una ciència exacta, per això ens agrada rebre opinions 🙂

      No podem opinar encara de les altres dues, però el cert és que la de Yo fui Johny Thunders és la que s’ha emportat més premis i més comentaris positius a les xarxes. Així que molt desencaminada no deus anar…

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »