Seven

SevenSeven. David Fincher (USA, 1995)

Poc podrem dir de Seven que no s’hagi dit o escrit ja. Dirigida per David Fincher l’any 1995, va ser juntament amb El silenci dels anyells (Jonathan Demme, 1991), una de les pel·lícules més emblemàtiques del gènere de la dècada dels 90. Les dues pel·lícules, grans èxits de públic i crítica, passaran a la història del cinema per la seva qualitat, la capacitat de crear un entorn i una atmosfera opressiva, pertorbadora, intel·ligent i terrorífica. Tant una com l’altre mereixen un lloc d’honor en qualsevol col·lecció de DVD’s, però avui ens centrarem en Seven.

Com hem dit al començament, Seven és una producció americana de l’any 1995. La segona pel·lícula de David Fincher -la primera va ser Alien 3 un estrepitós fracàs tan sols destacable per la seva atmosfera gòtica i un creixent interès pels ambients malsans- ens va descobrir un director que posteriorment, amb The Game, El club de la lluita, El curiós cas de Benjamin Button o recentment La red social, ens confirmaria la seva gran capacitat per explicar històries i la seva curada construcció d’un univers propi que ha convertit en marca de la casa.

El guió és d’Andrew Kevin Walker, guionista també d’Assassinat en 8mm, Sleepy Hollow o El hombre lobo. Per la realització d’aquest guió es va inspirar en un període de la seva vida que va viure a Nova York. El soroll, la pluja i la gent per arreu van ser fonamentals en l’elaboració del guió, tot i que el nom de la ciutat, tan protagonista com els seus personatges, no surt mai.

Aparentment, Seven semblava ser un altre pel·lícula de gènere. Parella de policies i molta espectacularitat, sense aprofundir més i amb una posada en escena plana. Però res més lluny. La història de Seven ens presenta a William Somerset (Morgan Freeman) un detectiu a punt de jubilar-se i al seu company/substitut David Mills (Brad Pitt), un detectiu que acaba d’arribar a la ciutat, una ciutat gris, sense nom i en una època de l’any que plou sense parar. Van darrera un assassí en sèrie que s’inspira en els set pecats capitals per cometre els seus crims. Fins aquí podria semblar la típica pel·lícula, però David Fincher va més enllà per imposar un terror psicològic més enllà de l’efecte visual. Els crims no els veiem en la seva execució, el resultat s’entreveu. La imaginació de l’espectador fa la resta. No trobem tampoc escenes d’acció. L’única persecució de l’assassí té una intensitat dramàtica que s’explica al final de la pel·lícula.

De la seva atmosfera malaltissa se’n desprèn pessimisme. Seven ens parla de la incomunicació, d’hipocresia, d’insolidaritat, de materialisme. I és la veu d’un assassí en sèrie, John Doe, la veu de la consciencia.

El contrast amb John Doe el trobem a Somerset. La seva feina l’ha convertit en un escèptic i un pessimista. Els sorolls de la ciutat l’obliguen a dormir amb un metrònom.  Comparteix els mateixos postulats que l’assassí, però la seva mirada és molt més misericordiosa. Al final, una petita esperança quan cita Hemingway:  “el mon és un lloc preciós, un lloc pel que val la pena lluitar…estic d’acord amb la segona part”.

Els títols de crèdit són dels més originals que s’han pogut veure mai. Obra de Kyle Cooper, autor entre d’altre dels títols de crèdit de Missió Impossible o Spiderman. Les imatges dels mateixos són un tractament de shock. La música de Howard Shore fa la resta.

També cal destacar la tasca de realitza Darius Khondji, director de fotografia, i que David Fincher fa fitxar després de veure la seva tasca a Delicatessen i La ciutat dels nens perduts de Jean Pierre Jeunet i Marc Caro. La cinta està realitzada amb un procés fotogràfic que embruta el color i ens presenta un ambient claustrofòbic i auster.

El resultat de tot això és un tenebrós thriller. Una història dura, inquietant, amb un guió sense concessions fins al seu calculat i intel·ligent final.

Algunes curiositats de la pel·lícula:

Al llarg d’aquesta el número 7 està molt present. Al començament els protagonistes caminen per un carrer on tots els portals comencen per 7.

Kevin Spacey tenia un salari massa alt per poder comptar amb ell a la pel·lícula, però la insistència de Brad Pitt va fer que, finalment, actués al film. Va posar com a condició no aparèixer als títols de crèdit del començament.

Fonts: Cosasdecine.com; Blogdecine.com; Fotogramas, Hoy Cinema.

Ho vols compartir?

2 Comments on Seven

  1. Muy buen post. Siempre he pensado que esta peli es perturbadoramente fascinante!

1 Trackbacks & Pingbacks

  1. Zodiac « El lloc del crim

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »