La síndrome E

Imatge

Fins fa uns quants mesos Franck Thilliez era per molts lectors i lectores aficionats a la novel·la negra un gran desconegut.  Autor francès d’ampli renom al país veí, ens ha estat conegut aquí per la seva novena novel·la. Les altres vuit inicials –Conscience animale (2002), Train d’enfer pour Ange rouge (2003), La Chambre des morts (2005), Deuils de miel (2006), La forêt des ombres (2006), La mémoire fantôme (2007), L’anneau de Moebius (2008) i Fractures (2009)- comencen a arribar a les nostres llibreries. En algunes d’elles ja apareixien els protagonistes de “La síndrome E”, però no és fins aquesta darrera que comencen a treballar conjuntament.  Aquesta novel·la i la seva continuació “Gataca” són la tercera i quarta de la sèrie que protagonitzen Lucie Hennebelle i Franck Sharko. Personatges singulars, dotats d’una gran personalitat. Ella, mare soltera de bessones i ell amb una esquizofrènia que li fa tenir visions i sentir veus, investigaran un estrany cas que gira a l’entorn de les arrels del mal, de la violència, de lo fàcilment manipulables que som les persones, tot això amanit amb referències a fets suposadament reals, que demostren una exhaustiva documentació per part de l’autor.

Edicions Columna ens resumeix així l’argument: “Un fet estrany altera l’estiu de la tinent Lucie Henebelle: un examant seu s’ha quedat cec quan veia un curtmetratge, una pel·lícula muda, anònima, amb un toc malsà, diabòlic i enigmàtic.

A tres-cents quilòmetres de distància, el comissari Franck Sharko, de la policia criminal, que havia abandonat el departament, accepta tornar a treballar, pressionat pels seus caps. S’han trobat cinc cadàvers a dos metres sota terra, impossibles d’identificar perquè algú els ha tallat les mans, els ha decapitat i els ha extret el cervell, les dents i els ulls.

Alhora que la Lucie descobreix els horrors que oculta la pel·lícula, una misteriosa trucada la informa de la relació entre el film i la història dels cinc cadàvers, i fa que la Lucie i en Sharko, dos persones antagòniques que lluiten contra les tenebres, es trobin per investigar el que va revelant-se com un únic cas.“

“La síndrome E” és un llibre que, sense arribar a ser una gran obra, té allò que la fa adictiva en alguns moments. La primera mitja part crec que millor que la segona, potser una mica més caòtica, però que ens sorprèn amb algunes històries aparentment reals com les de els nens orfes de Duplessis dels anys 50, barrejat amb termes molt Expedient X, com imatges subliminals, manipulació mental i subconscient i viatjant des de França fins a Canadà, passant per El Cairo.

És molt recomanable. Escrita gairebé en format cinematogràfic, segur que aviat hi ha aquí pel·lícula, us el llegireu d’una tirada i us llençareu de cap al següent, “Gataca”, quan arribeu al final que, evidentment, no desvelaré, però que no us deixarà indiferents.

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »