La isla mínima

La_isla_m_nima-276450591-largeLa isla mínima. Alberto Rodríguez. Espanya, 2014

Fa ja un temps, un parell d’anys, mostràvem en aquest bloc la nostra humil opinió sobre una pel·lícula espanyola de gènere que ens havia agradat molt. Es tractava de “No habrá paz para los malvados” de Enrique Urbizu de l’any 2011. Quan pensem en cinema policíac realitzat aquí, ens venen al cap imatges de pel•lícules dels 70, 80 i, excepte honroses excepcions com “La caja 507” del mateix Urbizu, “Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto” (Agustin Diaz Yanes, 1995) o les que venien de l’altre costat del mar com “Nueve reinas”, res ens cridava massa l’atenció.

Però des de fa uns anyets, un grapat de directors ha començat a canviar el panorama del negre espanyol i al mateix Urbizu ara podem sumar a Daniel Monzón (“Celda 211”), Jorge Sánchez-Cabezudo (“La noche de los girasoles”, una joia a reivindicar), Nacho Vigalondo (“Los cronocrímenes”), Agustí Villaronga (“Aro Tolbukhin: en la mente del asesino”) i els que han donat el salt internacional com Jaume Collet-Serra o Paco Cabezas. A aquesta llista (segurament ens deixem algú) hem de sumar Alberto Rodríguez Librero que a l’any 2005 es va donar a conèixer amb el drama “Siete vírgenes” però que va entrar per la porta gran al cinema negre amb el “Grupo 7” l’any 2012 i ara reivindica el seu dret a quedar-se amb “La isla mínima”.

La-isla-minima-dirigida-por-Al_54412468359_53389389549_600_396
“La isla mínima” està ambientada als anys 80 en una zona ben rural, els aiguamolls del Guadalquivir. Un lloc quasi despoblat, del qual la gent jove somia marxar i on el silenci és la norma. En aquest “idíl·lic” paisatge es produeix la desaparició de dues joves i dos policies són enviats per encarregar-se del cas.

“La isla mínima” és una pel·lícula ben dirigida, amb una bona història, ben ambientada i ben interpretada. Un film quasi rodó. Interpretada per Raül Arévalo i Javier Gutiérrez en la pell de dos policies totalment diferents. El primer, Juan, honest, transparent, amb ganes de canvi, el segon, Pedro, amb un passat fosc com a policia (amb una democràcia molt jove i que encara amagava molts fantasmes als armaris) i més expeditiu en les formes. Magnífic Javier Gutiérrez. Molt.

I de rerefons els convulsos 80, amb les reivindicacions obreres, la droga, la violència masclista, el caciquisme andalús i un entorn desolat, amb una fotografia d’Alex Català que mereix un capítol apart, que atrapa. Perquè aquesta és una història de personatges atrapats. Juan està atrapat, és un gra al cul dels seus superiors i necessita resoldre el cas per tornar a treballar a Madrid, prop de la família, Pedro està atrapat pel seu propi passat, la gent dels aiguamolls està atrapada en un paisatge desolat, en la solitud, en la pobresa, en les ànsies de sortir.

islaminima3

Una pel·lícula molt recomanable, una bona investigació policial (atenció al detall de les escoltes telefòniques!) i una història que ens recordarà, segur que no som les primeres de dir-ho “True detective”. Canviem el Guadalquivir pel paisatge de Luisiana, dos personatges (policies) complexos i uns crims per resoldre i ja tenim el paral·lelisme muntat!

Veieu la si teniu l’oportunitat. Bon cinema negre, i fet aquí.

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »