Fargo

Joel i Ethan Coen. 1996. USA

Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà. Aquesta és la premissa de la que podrien partir els germans Coen a l’hora d’abordar Fargo, una història que ens enganxa des del començament pel seu original plantejament: un home, de fet un pobre home, fins als nassos del seu despòtic sogre, decideix contractar als matons més maldestres de la història del cinema i segrestar la seva dona per aconseguir uns diners que no trobarà per un altre lloc.

La neu de Minessota, que no representa cap metàfora de la puresa, sinó més aviat tot el contrari, és testimoni de la successió de situacions d’extrema violència que fan palesa l’avarícia que mou l’ésser humà. I és en aquest ambient gèlid on els germans aconsegueixen retratar d’una forma aguda i crítica, amb un negre, negre, sentit de l’humor, la vida avorrida i anònima d’un grup de persones que intenten, de totes les maneres possibles, sortir d’aquesta vida i que provocarà tots els aconteixements de la pel·lícula.

I què té Fargo que fa que sigui una pel·lícula tan rodona? Una de les qualitats més destacades de Fargo és que parteix d’un guió perfecte, on tot funciona de forma precisa i contundent. El mateix podem dir de la direcció de Joel Coen. No perd el temps en històries o personatges satèl·lit. Centrat en el que importa i directe al nucli, amb una posada en escena on cada seqüència encaixa al mil·límetre.

A tot això sumem una galeria de personatges antològics. La policia embarassada, fantàstica Frances McDormand, un personatge que enganya amb la seva evident simplicitat, però que acaba essent la més llesta de tots; el marit, William H. Macy, també fantàstic, desbordat pels deutes, amb una dona histèrica, un sogre amb mala gaita i que somia amb tenir diners; els delinqüents de gallet fluix i gran incompetència, Steve Buscemi i Peter Stormare, tots ells realitzant grans treballs interpretatius.

I no voldria oblidar-me de la música de Carter Burwell, amb un tema central que és senzillament genial i que engrandeix la pel·lícula. La seqüència final amb el cotxe de policia circulant sobre la carretera nevada i aquesta música de fons és absolutament extraordinària.

El resultat de tot això és un excel·lent film, estrany, pertorbador i un dels més interessants, juntament amb “Muerte entre las flores”,  de la filmografia dels Coen.

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »