Entrevista amb Marc Pastor

601521_10200844444731671_466678973_n

Fotografia de la pàgina de Facebook de l’autor

Fa poc us comentàvem al nostre bloc Bioko, la última novel·la escrita per Marc Pastor i publicada per Amsterdam Llibres en la versió en català i per Planeta en castellà. Avui parlem amb l’autor,  amb el que comencem comentant una de les novel·les imprescindibles del panorama de la novel·la negra catalana, i guanyadora del premi Crims de Tinta l’any 2008, La mala dona (Ed. La Magrana). També parlem de la resta de la seva obra , la seva feina com a mosso d’esquadra a la policia científica, i dels seus projectes de  futur.

– Perquè vas decidir basar la teva novel·la en la història de la vampira del carrer Ponent? Coneixies la historia prèviament?

No, la vaig descobrir arran d’un programa de ràdio, Milenio Tres, cap al 2003 o 2004. Allà parlaven de “La vampira de Barcelona” i em va sorprendre molt que hi hagués un personatge així a la meva ciutat. Vaig començar a cercar informació sense pensar en fer-ne cap novel·la, només per curiositat, i en anar tirant del fil vaig descobrir que era un tema molt literari. Com que feia temps que em rondava pel cap escriure una novel·la on hi pogués incloure elements de criminologia, vaig creure que aquesta era l’excusa perfecta.

– El protagonista de la novel·la és en Moisès Corvo, un policia que ens tornem a trobar a la teva última novel·la Bioko. Quan el vas crear, tenies en ment donar-li continuïtat en novel·les posteriors? Què té d’especial?

Tots els meus personatges poden sortir en qualsevol de les novel·les, sempre. El protagonista d’una pot fer una cameo en una altra, o podem veure l’origen del personatge d’una novel·la en una posterior.

Moisès Corvo no és diferent. Però sí que és el més “estimat” pels lectors. Després de La mala dona , em vaig trobar molt gent que em demanava més històries de Moisès, que volien saber-ne més i més. Com si fos el Poirot de l’Agatha Christie o el Sherlock de Conan Doyle. Jo ja tenia previst ubicar-lo a l’Àfrica, en una de les històries que em venia de gust escriure, però la insistència (i les ganes de recuperar-lo) em van fer avançar-ne l’aparició.

– A Bioko podem conèixer la seva història abans d’entrar a la policia, i l’entenem millor com a persona i com el policia en el que s’acaba convertint. Ha estat difícil presentar un personatge ja conegut pels lectors en un context tant diferent?

En absolut. La meva intenció era fer una mica com a Indiana Jones i l’última croada. Recordes aquell inici on veiem a River Phoenix fent de jove Indy? Allà descobria com fer anar el fuet, sentia obsessió per les relíquies i, sobretot, li calçaven el barret.

Volia col·locar el barret a Moisès. Saber d’on venia i per què era com era. Havia de figurar-me’l de jove, i per tant no havia d’escriure un personatge igual que a La mala dona, on té gairebé trenta anys més. Això segurament era el més difícil.

Però quan vaig escriure la primera línia de diàleg del jove Moisès, va ser com retrobar-me amb un vell amic. Era ell, més jove, però ell. Parlava i actuava com ho faria ell a la seva edat. Moisès és un personatge molt agraït d’escriure, i suposo que el lector ho percep.

– Què va suposar per a tu guanyar el premi Crims de Tinta?

Difusió.

Jo havia tret una primera novel·la, Montecristo, que no va tenir cap mena de publicitat ni promoció més que un parell d’entrevistes d’amics a la ràdio.

El fet de guanyar el Crims de Tinta va fer que es parlés de la novel·la abans de publicar-se. Encara no havia sortit i per Sant Jordi ja la demanaven a les llibreries. I, quan va sortir, vaig fer entrevistes a cabassos. Allò era nou per mi! L’editorial hi va apostar i en poc temps es va transformar en un petit éxit.

Molta gent em parla de La mala dona, encara. I quan parlo amb lectors, molts em van conéixer a través de l’Enriqueta Martí!

– En les teves novel·les has anat passant per diversos gèneres, fins arribar a Bioko, on trobem ciència ficció, aventures, novel·la històrica i crim (i segur que ens en deixem). En quin dels gèneres et sents més còmode?

A mi m’agraden les aventures. Crec que si hi ha un nexe en comú a totes les meves novel·les, són el sentit de l’aventura i l’humor.

D’altra banda, no tinc ganes d’encasellar-me, i vull anar provant diferents gèneres, tot i que no m’hi senti còmode. La idea és anar canviant de gènere i anar fusionant-los i barrejant-los i experimentant, perquè no sóc dels qui sempre escriu la mateixa novel·la. Per mi, les novel·les són com els Juegos Reunidos Geyper. Hi ha l’Oca, el Parxís, el Backgammon, els Escacs… però tots comparteixen les mateixes fitxes, que són els personatges.

Ara bé, reconec que em moc molt entre el thriller, la ciència ficció i la novel·la negra (i la colonial, i la bèl·lica, i la de triangles amorosos, i l’apocalíptica…)

– Treballes a la policia científica dels mossos d’esquadra. T’ha ajudat el que has après a la teva professió per a les teves novel·les?

Evidentment. A la meva feina veig a gent en situacions límit, i veig com reaccionen. Això és material literari de primera. Al cap i a la fi, els escriptors treballem amb l’ànima humana, i això és el que acostumo a veure en estat pur.

– És difícil combinar la teva feina com a investigador i la d’escriptor?

Força. Cada cop més. Han fet els dies massa curts, pel meu gust. I a més novel·les, més compromisos i menys temps per escriure.

– Diuen que moltes vegades la realitat supera la ficció. T’has trobat alguna vegada amb algun cas que t’hagi marcat especialment?

La major part d’aquestes situacions (que són moltes i variades) han acabat en alguna novel·la meva, de forma més o menys disimulada o disfresada. Les combino entre elles, o les retallo però en trec l’essència. Però les acabo escrivint. Quan llegeixis que hi ha un personatge que t’explicarà una anècdota, segurament serà certa.

– Algunes sèries de televisió han donat a conèixer la tasca que la policia científica desenvolupa. Creus que aquest tipus de televisió ha ajudat a donar, d’alguna manera, prestigi a la feina que es fa des d’aquests equips? O creus que només ha servit per crear mites poc realistes?

Ni una cosa ni l’altra. Ens ha fet visibles. Ara és més fàcil explicar a la gent en què consisteix la meva feina. I després sempre he d’afegir que no, que no tot és tan espectacular com al CSI. Però no em molesta. M’agrada la meva feina i em fa gràcia que hi dediquin sèries, tot i que moltes d’aquestes ni me les miri. Com si no en tingués prou amb vuit hores al dia!

– Ets lector habitual de novel·la negra? Segueixes algun autor en concret?

Crec que cada cop tinc menys criteri a l’hora de llegir. Llegeixo el que em ve de gust. Si és novel·la negra en aquell moment, doncs endavant. Si és un dietari personal, doncs també.

I d’autors en segueixo uns quants, però no tinc cap tòtem ara mateix.

– Quina lectura ens recomanaries per aquest estiu?

Tinc moltes ganes de llegir Embassytown de China Mieville o Cenital d’Emilio Bueso.

Faré això, recomanar les lectures que m’han recomanat a mi, i que penso llegir.

– Estàs treballant en alguna nova història? Ens en podries avançar alguna cosa?

Sí. I d’avançar, ben poquet. Que està ambientada als anys noranta i hi sóna Bon Jovi.

– Ens tornarem a trobar en el futur amb en Moisès Corvo?

Ho veig difícil. No tinc planejat recuperar-lo en una bona temporada. Sí que retrobarem al seu nebot, l’Andreu Corvo, a la segona part de Montecristo. I no descartaria que Irene Corvo, de L’any de la plaga, aparegués de nou.

– Gràcies Marc!

Si voleu visitar el web de Bioko, cliqueu aquí.

Si voleu seguir a Marc Pastor a Twitter, cliqueu aquí.

Si voleu saber més d’en Marc Pastor i la seva bibliografía, podeu consultar l’entrada de la wikipèdia, clicant aquí.

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »