Entrevista amb Jordi Agut: “penso que el futbol pot donar molt de si i no s’ha explotat prou”

Font: Mireia Arso/Regió7

En Jordi Agut és un periodista esportiu que col·labora ens diversos mitjans escrits (principalment a Regió7). Aquest darrer any, però, s’ha llençat al món de la novel·la negra amb “L’últim defensa”, una història on el món de les apostes esportives, el futbol i la Interpol ens traslladen a un escenari no molt tractat en el gènere negre. Hem volgut parlar amb ell sobre seva novel·la, el panorama actual del gènere i els seus projectes futurs.

– Jordi, com va ser que et vas decidir a escriure una novel·la negra?
La idea era escriure un llibre sobre futbol o sobre esports, que són els temes que més domino, ja que treballo de periodista esportiu al diari Regió7 i sempre m’han interessat molt. El problema que hi veia era que si fas un llibre d’història de l’esport o bé has hagut de viure-ho, o haver-te documentat molt i invertit temps i diners a fer-ho, la qual cosa ara no m’era possible. A més, el públic a qui aniria destinat seria molt limitat. Per això vaig pensar de fer una novel·la de ficció, en què hi ha més llibertat a l’hora d’escriure, basada en fets relacionats amb el futbol, en aquest cas. Que fos novel·la negra o de suspens va ser perquè és el meu tipus de lectura favorit i pensava que narrativament em seria més fàcil de fer que no pas d’un altre tipus. L’objectiu era poder fer un llibre d’esports, de futbol en aquest cas, que pogués llegir gent a qui no li interessa el futbol. Trobar l’equilibri entre les dues vessants ha estat, segurament, el més complicat.

– Per què el món del futbol com a rerefons?
Perquè penso que el futbol pot donar molt de si i no s’ha explotat prou. La novel·la no intenta ser un recull de situacions delictives o truculentes que hagin passat en els últims anys. Els personatges són ficticis i les accions també, però sí que hi ha referències a fets que poden resultar familiars. Actualment hi ha molts llibres sobre futbol o esports, però poques novel·les i opino que és un terreny interessant per recórrer. Estem veient a la premsa tots els escàndols a la FIFA i d’altres organismes, el tema del dopatge, el de les apostes en el futbol i també en el tennis… Segurament els fets que succeeixen a la realitat donen per fer moltes novel·les. Narrativament parlant, penso que fer un llibre sobre futbol pot resultar avorrit per al gran públic, però no així fer-ho sobre tot allò que l’envolta o que el podria envoltar. Si pensem bé en les cobertures mediàtiques dels grans esdeveniments esportius, són més atractives la prèvia i el que succeeix després que no pas el que passa damunt del terreny de joc. Aquest entorn, en aquest cas fictici, però amb tocs de realitat, és sobre el qual m’he volgut basar.

– La trama de la teva novel·la se centra en el món de les apostes esportives. Un negoci que mou molts calers arreu del món. Quin poder creus que té a la realitat sobre el món del esport?
Més del que ens pensem. Crec que els jugadors dels equips grans, que ja guanyen prou diners dels seus clubs o de les empreses de publicitat, no es prestarien tan fàcilment a deixar-se subornar. En el futbol, però, hi ha molta gent que no té un sou tan elevat, de clubs de categories més baixes, o fins i tot altes que no cobren dels seus equips, o que guanyen pocs diners. Aconseguir una suma important amb facilitat és un temptació a la qual, en un moment donat, pot ser fàcil de caure. És molt complicat controlar tot el que succeeix en un món tan gran com és el del futbol que, a més, és un esport popular a gairebé tot arreu. En el futbol, sobretot a casa nostra, sempre s’havia parlat més dels suborns per deixar-se guanyar partits per tal que cert equip no baixés de categoria o pogués pujar. Era un “negoci” més centrat en el propi món del futbol. Ara, el tema de les apostes, amb tants portals d’internet que en fan, s’ha generalitzat i, com dic en el llibre, els dolents sempre van per davant i se les empesquen per trobar maneres de fer trampes i sortir guanyant.

– En la teva novel·la els protagonistes treballen per a la Interpol. De fet, tot la trama compta amb un escenari internacional. Quines dificultats ha suposat aquest fet a l’hora d’escriure-la?
Doncs probablement no tantes com es pot pensar. Si hagués fet un llibre que hagués passat a Barcelona, per exemple, segurament tindria referents més propers i també maneres de pensar i de fer de la gent més familiars, però tampoc no conec tothom de Barcelona, ni tots els carrers, i m’hauria hagut de documentar. En el llibre s’anuncien onze crims a tot de ciutats europees. L’ordre no és gratuït. He intentat seguir els horaris en què es juguen els partits el cap de setmana a Europa. En alguns casos, com el primer, a Zagreb, l’he hagut d’acomodar una mica a les necessitats de la novel·la perquè la lliga croata no sol fer partits els dissabtes al migdia. En d’altres, però, he intentat seguir aquesta lògica. Per exemple, el segon passa a un camp de Segona Divisió d’Alemanya un dissabte cap a la una del migdia. A Alemanya es juguen partits de Segona a aquella hora i en els altres casos, en tots, aquesta pauta s’ha intentat seguir. Llavors hi ha el tema de les localitzacions. De tots els llocs que surten al llibre només he estat a un. Si teniu curiositat per saber-lo, és un dels que apareix en el crim número 8. No tinc tants recursos com per haver anat a tants llocs. En aquest cas, les eines informàtiques són bàsiques, els mapes i buscadors de Google i també la documentació per conèixer coses de cada lloc. També és cert que algunes, les relacionades amb el futbol, ja les coneixia anteriorment. I sobre la personalitat de cada personatge depenent del país d’on provenen, tampoc no he volgut fer estereotips, perquè no tots els anglesos són iguals, ni tots els brasilers, ni tots els catalans…

– Aquesta és la teva primera novel·la. Què diries a aquelles persones que estan pensant en escriure’n una però no s’hi acaben de llençar?
A mi em feia molt respecte escriure una novel·la. Quan en llegia una sempre intentava, més enllà de la trama, veure com era l’estructura, com la devia haver creat aquell autor, quines fonts havia pogut tenir o simplement admirar la seva imaginació. Pensava que no en tindria mai tanta, però suposo que el fet d’escriure en un diari et dóna una certa facilitat a l’hora de redactar. El que m’ha costat més ha estat el pas de la realitat a la ficció, inventar-te diàlegs, situacions que no són reals. Tampoc no sóc ningú per donar consells havent escrit només un llibre que, a més, de moment té poca difusió, però sí que suposo que és útil escriure sobre temes que dominis, sobre els quals et sigui fàcil narrar alguna cosa, ja sigui real o inventada. Jo vaig fer això i després ho vaig ensenyar a una colla d’amics perquè em diguessin què en pensaven. Hi va haver opinions per a tots els gustos, a algunes els fas més cas que a d’altres, però s’han d’escoltar totes perquè de totes en pots treure coses per millorar. I llavors, si es busca editorial, no desesperar-se perquè quan no ets ningú gairebé totes les portes són tancades.

Llibres– Es difícil fer-se un lloc en un mercat en el que les editorials grans tenen grans recursos de difusió i màrqueting?
Sí. Jo he tingut sort de trobar una editorial que, ni que sigui modesta com Stonberg, m’ha fet confiança, m’ha editat el llibre deixant-me molta llibertat i m’està fent feina de difusió. Sempre és millor tenir algú darrere que anar sol, amb autoedició, suposo. La dificultat més gran que trobem és que no podem repartir el llibre a totes les llibreries perquè en la tasca de distribució marxen molts diners i l’editorial no s’ho pot permetre. I si no veus el llibre en anuncis, en llibreries o en publicitat, és molt més complicat que puguin accedir a tu. Entre que vaig acabar el llibre i Stonberg em va dir que em publicava van passar sis mesos en què vaig enviar el llibre a desenes d’editorials, tant en català, com en castellà. Molt poques, tres o quatre, em van respondre al cap de força setmanes dient-me que no s’ajustava a la seva línia i la gran majoria no em van ni contestar, amb la qual cosa no saps si se l’han llegida o no. També és cert que es publiquen molts llibres, que el mercat real no és tan ampli i que les empreses s’han de curar en salut a l’hora de no perdre-hi diners.

– Quins recursos creus que avui dia són més efectius per poder fer-ne la difusió?
Les xarxes socials són bàsiques. En el meu cas hi ha un primer cercle, el més proper, format per familiars, amics i companys de feina, que són els que m’han comprat el llibre, suposo que alguns per compromís. Hem fet un parell de presentacions, però han estat a prop de casa i hi ha vingut aquesta mateixa gent. Jo he tingut la sort que treballo a un diari, Regió7, que em va dedicar dues pàgines d’entrevista. A partir d’aquí, però, si no continues publicitant, molestant els mitjans o sortint-hi és complicat. O buscant blocs especialitzats com el vostre que pugui tenir molts seguidors. Abans de trobar Stonberg vaig estar a punt d’autoeditar. Em van recomanar algunes empreses i també que ho fes per Amazon. Evidentment, quan comences, el tema econòmic és l’últim en què penses. Ara estic buscant algú que em vulgui editar el llibre en castellà. Està escrit, però serà novament complicat trobar qui ho faci. Si no és així, segurament apostaré d’aquí a unes setmanes per penjar-lo, en castellà, a Amazon, que és el que m’han recomanat, i a veure si sona la flauta.

– Et planteges fer una segona novel·la ambientada de nou en el món de l’esport? Tens idea de continuar amb en George Mitchell, protagonista d’aquesta primera?
Dir si continuaré amb George Mitchell seria fer un spoiler del primer llibre, per tant em permetreu que això no ho digui, però el segon llibre tindrà una continuïtat respecte del primer. De fet, la meva idea és fer-ne tres. “L’últim defensa” és el primer i està centrat en l’Eurocopa que es juga aquest any a França. El segon hauria de sortir el 2017 o 2018 i se centrarà en el Mundial que s’ha de fer a Rússia, si és que no canvien la seu. Aquest ja està començat, però el tinc una mica encallat perquè és complicat dedicar-hi tot el temps que voldria tenint feina i d’altres distraccions. “L’últim defensa” el vaig escriure en quatre mesos, aquest em portarà més temps. I llavors, el tercer que clouria la sèrie seria de cara al 2020 amb els Jocs Olímpics de Tòquio. Allà s’acabarà aquesta història, tot i que espero que n’hagi tret prou bagatge com per continuar més endavant amb d’altres, no sé si relacionades amb l’esport.

– Quins són els teus escriptors de capçalera? I quina novel·la?
Jo vaig començar, com la majoria d’aquells a qui us agrada la novel·la negra, amb Agatha Christie. Em fascina encara que, a partir de novel·les d’estructura aparentment simple, pugui explicar històries tan ben tramades i amb finals tan sorprenents. La trobo un prodigi d’imaginació i de coneixement de la ment humana. De la resta, m’agrada qualsevol bon llibre que caigui a les meves mans. No és ben bé de novel·la negra, tot i que hi ha assassinats, però em va agradar molt “La veritat sobre el cas Harry Quebert”, de Joël Dicker. Últimament em va tenir atrapat un llibre d’un autor japonès que es diu Keigo Higashino que es diu “La devoció del sospitós X”. Em vaig llegir tota la saga Millennium de la qual em va agradar el primer llibre, que trobo més clàssic i també procuro llegir els llibres de John Verdon, de qui m’agrada la facilitat descriptiva que té. La meva assignatura pendent és llegir més llibres de casa nostra. Ara ho estic fent amb “La nit de Damballah” de Jordi Solé, arran d’una recomanació feta al vostre bloc. De moment, pinta bé.

crim– Com veus tu el panorama del gènere negre avui dia?
Penso que té una molt bona salut i que millorarà, ja que el món on vivim permet recrear infinitat d’històries en escenaris i amb personatges molt diferents que poden satisfer a tots els públics. De tota manera, crec que el principal de tot és que la història sigui potent. Per molts artificis que hi posis, si la història coixeja és complicat que te la segueixin. I llavors, que la resolució sigui rodona, que deixi satisfet. Cada cop més es busquen estructures diferents, que sorprenguin, originals a l’hora d’explicar els capítols, amb molt flash-back per tal de no cansar el lector amb una lectura massa lineal. Trobo que està bé, tot i que també em declaro fan dels llibres clàssics, de reunió a una casa durant un cap de setmana en què apareix un mort, s’ha de descobrir l’assassí i s’ha de recórrer a estudiar les històries de tots els sospitosos per arribar a una resolució perfecta.

– En quins projectes treballes actualment?
En el dia a dia treballo al diari, que no és poc i m’ocupa molt temps. Pel que fa a la vessant literària, en dues línes. Intento promocionar tant com puc “L’últim defensa”, la qual cosa no és fàcil. Intento posar-me en contacte amb blocs, mitjans de comunicació i tothom a qui li pugui interessar. També intento que algú s’interessi a editar-la al castellà, en qualsevol format. Crec que la història és exportable i llegible en qualsevol idioma i pot interessar a un públic que no sigui només el català. Stonberg em va donar la possibilitat d’escollir l’idioma en què volia publicar-la i vaig fer-ho en català perquè és el meu idioma i perquè seria estrany, per a la gent que em coneix i m’ha comprat el llibre, que no ho hagués fet així, però suposo que en castellà hi ha més camp per córrer bàsicament pel nombre de lectors potencial. I finalment, estic intentant avançar en la segona novel·la, que espero tenir més o menys acabada en el decurs d’aquest any, si em deixen, per poder-la repassar bé durant el 2017 i publicar-la.

Moltes gràcies Jordi!

Us deixem aquí un vídeo d’en Jordi Agut on ens parla una mica més sobre ”L’últim defensa”:

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »