Entrevista amb el periodista i escriptor Carles Porta

Carles Porta

Carles Porta. Foto extreta del seu perfil a les xarxes socials.

Avui us deixem amb una entrevista a Carles Porta, periodista i escriptor català. És autor de la investigació dels crims de Tor, que va donar lloc al reportatge de 30 minuts i el llibre Tor, tretze cases i tres morts, i de Fago (Premi Huertas Claveria 2012), on es parla del crim que es va cometre en aquesta població aragonesa i on es presenta la història des de la perspectiva de la germana de l’inculpat Santiago Mainar. Una xocant visió de les víctimes silencioses de les condemnes mediàtiques. L’any 2010 va guanyar el premi Pere Quart d’Humor i Sàtira amb el Club dels perfectes. En aquesta entrevista ens parla dels seus treballs, del paper dels mitjans de comunicació avui dia i del seus projectes al capdavant de la productora audiovisual Antàrtida.

– Carles, en el cas dels teus dos llibres més esmentats dins del gènere negre, Tor: tretze cases i tres i morts i Fago, parlem d’històries reals, no pas de ficció. Creus que la realitat pot superar de vegades la ficció?

Ja ho diu el tòpic: la realitat supera la ficció. De fet, la ficció s’inspira en la realitat i, sovint, coses reals no haurien estat imaginades per novel·listes o guionistes. Però també hi ha una cosa molt important que sovint s’oblida i és la mirada, la manera de narrar de qui explica les històries.

– La història de Tor va despertar un gran interès. Va posar la petita població en el mapa, fins el punt que molta gent no pot evitar passar-se pel poble quan està per la zona. Perquè creus que la història de Tor va despertar tant interès?

Suposo que són molts factors. La pròpia història, els personatges, el poble i el seu paisatge, el reportatge del 30 Minuts, el llibre… Les ganes de la gent de conèixer un entorn i uns personatges reals però que semblen de novel·la…

– Saps si el poble va canviar d’alguna manera després del documental i el llibre?

Abans del llibre, per Tor hi passaven 90 persones en un estiu. Després del llibre, a Casa Sisqueta feien 90 dinars diaris. I ara han habilitat les golfes de la casa per poder donar més dinars.

Pel que fa a la gent del poble, les coses no han canviat massa. Ara es barallen els hereus dels que ja es barallaven. Esperem que no hi hagi sang i tot quedi en crits.

– Creus que mai sabrem la veritat sobre els crims de Tor?

Una cosa és la veritat i una altra és que empresonin al suposat culpable de la mort de Sansa. En el seu moment ja vaig fer arribar al fiscal, mossos, advocats un document amb testimonis i un relat que podia donar llum al crim, però em van dir que ja havia passat massa temps, que no hi hauria ADN enlloc i ningú ha fet res per mirar de resoldre el cas. Ja no és cosa meva.

– A Fago ens expliques la investigació i el procés de Santiago Mainar des de la perspectiva de la família, en concret de la seva germana Marisa. Perquè aquest canvi de perspectiva respecte als reportatges habituals?

Perquè em va semblar que la Marisa i la seva història eren molt més interessants que la del Santiago. La Marisa és una heroïna silenciosa, com moltes mares, germanes o padrines que humanitzen la nostra societat i a les que no tenim en consideració fins que les perdem. Quan ho vam parlar amb la meva editora, la Isabel Martí, de seguida vam tenir clar que la Marisa era molt millor protagonista que el Santiago. Ell, literàriament parlant, és un tipus de personatge que ja està escrit, però ella no, ella es mereixia ser la protagonista i els lectors i lectores ens han donat la raó.

– Un dels punts més interessants del llibre és com parles del tractament que fan els mitjans sobre el que podríem anomenar “crònica negra”, els judicis paral·lels, en els que l’audiència es converteix en jurat. Creus que es pot marcar un límit?

El límit hauria de ser legal i, sobretot, ètic i moral, però avui ja ens ho passem tot pel cul. El límit legal l’interpreta un sistema judicial que toca la cançó que li mana el poder, i el límit ètic i moral el marquen uns periodistes que, com diu el propi Mainar, tenen hipoteca i, per tant, no són lliures. A més a més, ja es considera “normal” el mercadeig que es fa amb els desastres humans. Ara ja queda molt poca informació als mitjans, tot és opinió o, sobretot, espectacle, i quin millor espectacle que la mort?

– És possible aconseguir un veredicte just si també ets part d’un judici mediàtic?

És molt difícil. D’entrada, sempre hi haurà algú que considerarà el veredicte “just”, sobretot qui el dicta. A més, qui s’atreveix a portar la contrària a la massa mediàtica i a plantar-li cara? Avui, el què menys importa són les sentències. Fixeu-vos en una cosa: de qualsevol cas un pèl mediàtic, abans d’arribar al judici se n’ha parlat una barbaritat i, quan surt la sentència, és un titular més, com si no tingués importància, com si tingués la mateixa validesa que la denúncia o que la declaració d’un testimoni.

Vivim en un moment de tanta superficialitat que no tenim paciència, ni serenitat, per esperar a una investigació ben feta o a un judici. Tot ho hem de cremar d’avui per demà.

– Creus que avui dia preval el “tot per l’audiència”?

Ja ho deia a l’anterior resposta. És obvi que sí. Avui, frenar una notícia per contrastar-la seria notícia.

El show ho domina tot i això ens converteix a tots en titelles d’un bodevil que no controlem. Ja ho diu la Marisa Mainar després d’haver estat humiliada en un programa de Tele5 “es que yo, antes, estos programas me los miraba desde el sofá de casa y ahora soy la protagonista. Sólo ahora me doy cuenta de lo  aqueroso que es todo esto y del daño que hacen”. Probablement, fins que la immensa majoria de ciutadans i periodistes (i productors, i polítics i empresaris) no hagin tastat la medicina a la seva pròpia carn o família, no canviarà res.

– La politització dels mitjans també és un fenomen molt estès. Ja no posem unes notícies per assabentar-nos del que passa, sinó que tenim la sensació que busquem les notícies “que volem sentir”. Creus que l’objectivitat periodística és un impossible?

L’objectivitat sempre és impossible. Només el fet d’escollir un enquadrament per a una fotografia o un punt de vista, o una frase per destacar, ja et fa subjectiu. El gran problema és la manca d’honestedat i el gran error és no saber a qui es deuen els periodistes i els empresaris del mitjans de comunicació. Fa anys, tots pensàvem que treballàvem pensant en el lector,  el ciutadà anònim. Des de fa anys, l’empresa s’ha menjat el periodisme. Els mitjans (tots) ingressen més per les subvencions i la publicitat institucional (o convencional) que per les vendes. Degut a això, les empreses periodístiques han anat substituint els bons professionals per llepaculs obedients que publiquen el què convé a l’amo qui, al seu torn, vol estar bé amb el què mana. En aquest escenari, el ciutadà anònim no pinta res, només és el destinatari de la propaganda que multiplica el mitjà.

Avui, el 80% (o més) del què publiquen els diaris (teles i ràdio) procedeix de gabinets de premsa o filtracions interessades, per tant, és propaganda. Molt poques vegades hi ha treball periodístic de debò de filtratge o de recerca. Els bons professionals ho estan passant malament perquè no se senten lliures (no ho són), però tenen hipoteca…

– Estàs treballant en algun llibre o reportatge proper al gènere negre a l’actualitat?

No, ara no. Tinc massa feina amb la productora, la crisi ha fet metàstasi i he de lluitar pels projectes que tenim en funcionament i obrir nous camins.

– Ets lector habitual del gènere negre? Si ho ets, quin escriptor ens destacaries?

Sóc lector habitual, però no de cap gènere en particular. I tampoc tinc autors predilectes. Sí que hi ha llibres que m’han agradat més que altres. Per posar exemples: “L’assassí del lasser”, de Gellert Tamas (La Campana); “La canción del verdugo”, de Norman Mailer (Anagrama); no cal dir que “A sang freda”, de Truman Capote o “Des de la tenebra”, de Joan Manuel Oleaque (Columna).

– Actualment també estàs al capdavant d’Antàrtida, una productora audiovisual catalana. El passat 25 de febrer la BBC va estrenar el reportatge coproduït per Antàrtida amb el nom I will be murdered, que tracta de l’assassinat d’un carismàtic advocat a Guatemala que sabia que anava a morir. Ens en pots fer cinc cèntims? El podrem veure a Catalunya properament?

A Catalunya es titularà “Seré assassinat” i l’emetrà Tv3 d’aquí a un any aproximadament. És un excel·lent treball de Justin Webster, que ja va dirigir “Connexió Madrid” i “FCBarcelona confidencial”. És la història d’un crim que va estar a prop de provocar un cop d’estat a Guatemala. Segurament recordareu que l’any 2009 va donar la volta al món un vídeo de Youtube en el qual un advocat, Rodrigo Rosenberg, deia: “si usted está viendo este vídeo es que he sido asesinado” i, efectivament, l’havien assassinat. Primer va semblar que era un crim d’estat, perpetrat per sicaris de president de Guatemala, Álvaro Colom, però la investigació que, en nom de Nacions Unides, va dirigir un fiscal espanyol, Carlos Castresana, va suposar un final que a la ficció li hauria costat d’inventar: ell mateix havia organitzat el seu assassinat.

Hem reconstruït el crim i la investigació. És una pel·lícula molt bona que ja està sent seleccionada en els millors festivals del món.

– Ens destacaries algun projecte en el que actualment treballeu des d’Antàrtida?

Estem en procés de preproducció de l’adaptació cinematogràfica de “Mecanoscrit del Segon Origen” de Pedrolo, dirigida per Bigas Luna. Espero que ben aviat puguem iniciar el rodatge i que estigui als cinemes a mitjans de l’any vinent.

Si voleu conèixer més projectes sobre la productora audiovisual  Antàrtida, cliqueu aquí.

Si voleu llegir la ressenya que vam fer fa un temps sobre Fago, cliqueu aquí.

Si voleu llegir la ressenya que vam fer fa un temps sobre Tor, tretze cases i tres morts, cliqueu aquí.

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »