Don de lenguas

Don de lenguasDon de lenguas. Rosa Ribas y Sabine Hofmann. Publicat per Siruela.

“Barcelona, 1952: quedan pocas semanas para el Congreso Eucarístico, y la consigna oficial es dar una imagen impoluta de la ciudad, pues está en juego la legitimidad internacional del Régimen.

Ana Martí, novata cronista de sociedad de La Vanguardia, encontrará en el encargo de cubrir el asesinato de Mariona Sobrerroca, una conocida viuda de la burguesía, su oportunidad para escribir sobre temas serios. El caso ha sido encomendado al inspector Isidro Castro de la Brigada de Investigación Criminal, un hosco policía de doloroso pasado, que tendrá que aceptar de mala gana que Ana cubra la investigación.

Pero la joven periodista pronto descubrirá nuevas pistas que se apartan de la versión oficial de los hechos y recurre a la ayuda de su prima Beatriz Noguer, una eminente filóloga. Lo que en principio parecía una inofensiva consulta lingüística sobre unas misteriosas cartas encontradas entre los papeles de la difunta se convertirá en el inicio de una serie de revelaciones en las que están implicadas personas muy influyentes de la sociedad barcelonesa…

En medio de un ambiente hostil poblado de funcionarios y políticos corruptos, porteras entrometidas, policías violentos, prostitutas y ladrones de buen corazón, la inteligencia y el arrojo de Ana y los conocimientos lingüísticos y literarios de Beatriz serán sus únicas armas para resolver el caso.”.

Ens hem emportat una sorpresa amb aquest llibre. Reconeixem que ens feia una miqueta de mandra, perquè així d’entrada l’argument no ens cridava gaire l’atenció. Però tot va ser començar a llegir i iniciar un viatge per la Barcelona del 1952 en el que quasi et sembla poder-hi estar caminant. I és que més enllà d’una història ben tramada i sobretot molt ben escrita, ens trobem una ambientació en la que especialment, aquells que hem crescut escoltant les històries dels pares i dels avis de la Barcelona de l’època, hi trobarem un nivell de detall molt bo. Però no és només el detall, és que d’alguna manera aconsegueix recrear una atmosfera que tot i no haver viscut, si que hem conegut.

La trama és interessant, i també serveix d’excusa per fer un retrat de l’època: com funcionava el control a la premsa, com vivia la burgesia, com funcionava la policia i les altes esferes del règim, i les misèries diàries de les famílies treballadores, encara amb un fort record de la guerra. Els personatges són prou interessants. Potser el nostre preferit és el policia Isidro Castro, que es presenta amb un doble perfil que genera sentiments contradictoris: apunta maneres com a investigador, amb alguns elements de policia modern, però encaixant dins una organització que era braç executor d’un règim repressor. Creu que és important trobar l’assassí, però si cal, li fotrà una bona hòstia a una testimoni a la que probablement poca informació més pot treure.

Les protagonistes, Ana y Beatriz, fan una parella curiosa. Amb diferència d’edat, caràcter i professió, però unides per la curiositat. Ana és periodista, farta de la crònica rosa i que ha trobat l’oportunitat de posar els peus en el periodisme de successos, i amb poca habilitat per moure’s en les limitacions del règim. Beatriu és una lingüista lliurepensadora atrapada a Barcelona i amb ganes de marxar del país. La presència de Beatriu porta a una vessant interessant en la investigació, que és l’anàlisi a través de l’estil d’escriptura d’unes cartes que apareixen a la trama criminal. Potser també això seria l’únic “però” que li trobaríem a la novel·la, i és que al final trobem un pèl massa referències literàries que, pel nostre gust, fan una mica més lenta l’acció. Ens ha recordat també una mica, i salvant moltíssim les distàncies, a l’inspector Chen de Qiu Xiaolong, també poeta i traductor, amb freqüents referències literàries.

Cal dir que es tracta d’una novel·la amb dues autores, però en cap moment es troba ni una sola diferència d’estil que permeti, durant la lectura, distingir la mà de cap d’elles.

No ens allarguem més en el nostre comentari, així podreu anar descobrint en la lectura. En resum, a Don de lenguas hem trobat una història entretinguda, molt ben ambientada i amb un estil impecable. Sens dubte recomanable.

Si voleu seguir a Rosa Ribas a Twitter, cliqueu aquí.

Si voleu més informació sobre la novel·la i les seves autores, podeu visitar el web de l’editorial aquí.

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »