Cinema de gàngsters, un petit repàs

bogart_gangster01

Amb la recent estrena de la pel·lícula Gangster Squad, amb crítiques desiguals, no volíem deixar passar l’ocasió de fer un petit repàs del que han estat els mites del cinema de gàngsters, que beu de les mateixes fonts del cinema negre.

El cinema de gàngsters arriba al seu moment àlgid als anys 30. L’any 1931, encara amb la Llei seca en vigor s’estrena Enemigo Público. Dirigida per William A. Wellman i protagonitzada por James Cagney i Jean Harlow. Basada en la novel·la Beer and Blood de John Bright, va representar el llançament a la fama de James Cagney. Candidata a l’Oscar al millor guió, aquesta pel·lícula està inclusa entre les que preserva l’arxiu National Film Registry de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units.

També d’aquest any és Hampa Dorada de Mervin LeRoy que representaria una de les millors interpretacions d’Edward G. Robinson, tot un referent en el cinema de gàngsters.

Edward G. Robinson, juntament amb James Cagney i Humphrey Bogart, representarien com cap altre l’essencia del cinema de gàngsters, formant el trio més perillós dels anys 30 i 40.

Tot el que va venir a continuació van ser imitacions i decadència, fins l’any 1949, que s’estrena Al rojo vivo de Raoul Walsh. Una indiscutible obra mestra que va servir de transició entre els gàngsters dels anys 40 i els dels anys 50. Aquí James Cagney de nou interpreta Cody Jarret, un delinqüent violent i depravat i que ens ofereix un dels moments més recordats del gènere, quan s’assabenta de la mort de la seva mare a la presó.

Explica la llegenda que els extres d’aquesta escena no coneixien el desenvolupament del guió, per tant les cares de sorpresa davant la reacció de Cagney són ben autèntiques.

Així arribem als anys 50 amb clàssics com Los sobornados de Fritz Lang en la seva etapa americana. Un autèntic mestre realitzant una meravella de pel·lícula amb un sàdic, sàdic Lee Marvin i un dels moments més terrorífics que es poden veure en una pantalla, quan li crema la cara a la seva amant, Gloria Graham, la millor de les dones fatals que han passat pel cinema. Un moment que encara ara provoca esgarrifances tot i que dins el panorama actual, sembli un no res.

Però també han existit gàngsters europeus. L’any 1967, Jean-Pierre Melville estrenava El silencio de un hombre. Alain Delon era un assassí a sou amb un codi d’honor i silenci de la vella escola. Un gàngster francès amb tot el seu glamour, molt diferent als referents europeus, magníficament interpretat per Delon. Passejant pels carrers de Paris amb la seva gavardina i els seus dubtes existencials al damunt.

La següent és americana però amb un toc francès i amb presència espanyola. Un dolent Fernando Rey, en una de les pel·lícula més taquilleres dels anys 70. French Connection, Òscar de 1971 al millor actor, millor pel·lícula, millor director i millor guió. Una pel·lícula trepidant amb una de les millors persecucions en cotxe de la història del cinema i sense dubte, el millor gàngster espanyol que ha donat el nostre cinema.

I la millor pel·lícula anglesa de gàngsters, Asesino Implacable de Mike Hodges, amb Michael Caine en la pell d’un assassí a sou que busca venjança per l’assassinat del seu germà. Una bona mostra del cinema anglès amb el millor ambaixador d’aquest cinema.

I no podem deixar de parlar del clàssic entre els clàssics

D’aquesta pel·lícula ja hem dit tot el que podíem. La número 1. Us remetem al post que li vam dedicar.

Sergio Leone també ens va deixar una joia del cinema de gàngsters: Érase una vez en América. Una pel·licula completa, emocionant i magníficament interpretada per Robert de Niro i James Woods.

Martin Scorsesse i Uno de los nuestros. No podíem parlar de cinema de gàngsters i oblidar el Mestre Scorsesse. Tampoc podem oblidar aquests eterns secundaris que han engrandit aquest cinema. Joe Pesci és l’exemple més clar.

Aqui amb la seva veu original, val la pena captar la mala llet que despren.

Veieu el nostre post sobre Uno de los nuestros.

Scorsesse és un dels grans del gènere i aquesta és una de les seves obres mestres.

És potser l’hereu de tots ells Quentin Tarantino? El temps ho dirà, però creiem que va per bon camí!

Veieu el nostre post sobre Reservoir Dogs.

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »