Chinatown

Roman Polanski. USA, 1974

Més conegut pel guions on col·labora anònimament com Bonnie and Clyde (Arthur Penn, 1967), The Godfather (Francis Ford Coppola, 1972), Reds (Warren Beatty, 1981), que per aquells que signa (La Tumba de Ligeia de Roger Corman o Yakuza de Sidney Pollack), el nord-americà Robert Towne fa sense dubte el seu millor treball amb Chinatown.

Aquest excel·lent guió és un clar homenatge al cinema negre i un dels millors del gènere i es converteix en pel·lícula gràcies a la visió del productor Robert Evans i al director Roman Polanski, el qual té problemes cada cop que treballa als Estats Units per causes alienes a les seves produccions. Després de l’èxit de La semilla del diablo (1968) la seva dona, l’actriu Sharon Tate va ser assassinada a la seva casa de Los Ángeles. Roman Polanski va abandonar els seus projectes nord-americans i va tornar a Europa, i després de Chinatown es detingut per perversió de menors, abandona els Estats Units abans de ser jutjat i no torna més.

Dins de la tradició del cinema negre, Chinatown, ambientada a Los Ángeles a mitjans dels anys 30, explica com una Evelyn Mulwray (Faye Dunaway) encarrega al detectiu J.J Gittes (Jack Nicholson) que investigui la vida sentimental del seu marit, Hollys Mulwray, enginyer del servei d’aigües de la ciutat i que s’oposa a la construcció d’una presa.

La història es complica quan J.J. Guittes descobreix que cada nit, en plena sequera, surten grans quantitats d’aigua de la presa de Waterloo i sobre tot quan Mulwray apareix mort. En mig de la investigació, Guittes inicia una relació sentimental amb Evelyn Mulwray i descobreix la implicació del seu pare Noach Cross (John Huston) en l’assassinat del seu marit.

En definitiva, una història de corrupció i crim, aparentment senzilla, que va creixent i no decepciona. No és fàcil trobar històries amb tanta complexitat tan ben explicades. Polanski i Towne ho fan des de la perspectiva de la víctima, que veu com el mon li passa impunement per sobre.

Polanski va tenir la sort de contractar uns magnífics actors sense els que, probablement, la pel·lícula no hagués estat la mateixa. Jack Nicholson composa un Gittes fantàstic, parella perfecta per una ambigua Faye Dunaway i contrapunt del totpoderós John Huston.

Esment apart mereix la música de Jerry Goldsmith, convertida en un clàssic.

Un detectiu, un estrany cas, corrupció, odis, malsans lligams familiars i un dramàtic final. Semblen estereotips, però en realitat són els ingredients d’aquesta bona, bona, pel·lícula de cinema negre, estil de la vella escola i conseqüència d’un gran talent.

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »