Avui cinema: Els casos del Departamento Q. Misericordia y Profanación

Misericordia_Los_casos_del_Departamento_Q-308316642-largeRecentment hem tingut ocasió de veure les dues versions cinematogràfiques de les novel·les de Jussi Alder-Olsen : La mujer que arañaba las paredes (primer cas del Departamento Q) i Los chicos que cayeron en la trampa. Les dues són la primera i segona d’una sèrie de cinc novel·les publicades per Editorial Maeva.

Però centrem-nos en les pel·lícules. Misericordia (Dinamarca.2013) i Profanación (Dinamarcca.2014) formen part d’una trilogia que l’any 2016 completarà l’adaptació de El mensaje que llegó en una botella. Totes elles dirigides Mikkel Nørgaard, conegut al seu país, entre altres treballs, per ser un dels directors de l’aclamada sèrie de contingut polític Borgen. Misericordia ens presenta als integrants principals del Departamento Q. L’inspector Carl Mørck (Nikolaj Lie Kaas), travessa una profunda depressió per un sentiment de culpa. En un tiroteig un policia mor i el seu company i millor amic queda tetraplègic. Aquesta sensació de culpa el converteix en un personatge difícil, amb un caràcter complicat, un marginat de la resta de la policia al que el seu superior destina al Departament Q, un nou departament de la policia destinat a resoldre casos no resolts. Allà es trobarà amb Hafez al-Assad (Fares Fares). D’un caràcter totalment contrari al seu, obert i extravertit, amb ganes de mostrar la seva vàlua.

zmisericordia-cineyear-1024x576

Misericordia reobrirà el cas de la desaparició de Marete Lyngaard. Una jove promesa política que desapareix en un viatge en ferry i al que qualifiquen com a suïcidi. Se’ns presenta als personatges, tan diferents, tan complementaris entre ells. Podria semblar una típica pel·licula de parella de policies, en algun moment potser ho sembla, però té una factura molt cuidada que sobresurt de la mitjana. Un ambient fosc, un guió impecable, amb una sèrie de flashbacks que ajuden a l’evolució de la història, bones interpretacions del trio protagonista, on volem destacar la de Sonja Richter com Marete Lyngaard. Ens mantindrà enganxats a la cadira, mantenint el suspens fins al final, potser aquest una mica fluix, però que no desmereix una bona pel·lícula.

Profanación ens ha agradat més. Després de l’èxit del cas Lyngaard, Mørck i Assad passen per un moment fluix. Mørck continua de caiguda i no troba cap al·licient en la seva feina. A través d’un ex policia arriba al cas de dos adolescents brutalment assassinats als anys 90. Més fosca que l’anterior, furga en allò que ens agrada tant de la literatura nòrdica, el hi ha darrera la façana, la hipocresia, la maldat darrera la placidesa. Una classe benestant que amaga secrets tacats en sang. També amb una estructura plena de flashbacks que no destorben l’evolució de la història. Ens recorda, en molts moments, Bron o la mateixa Millenium. No en va el guió està signat per Rasmus Heisterberg, un dels guionistes de l’adaptació de Stieg Larsson.

Dues pel·lícules molt recomanables que, tot i prendre’s algunes llibertats vers els llibres, són bones adaptacions o, si ho voleu així, bones pel·lícules policíaques, pertorbadores i fosques, que ens demostren que el cinema negre nòrdic gaudeix de bona salut. Esperem amb ganes la tercera.

Podeu veure l’enllaç a la pàgina oficial de les pel·lícules : http://www.departamentoq.es/

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »