Alex

Pierre Lemaitre. Edicions Bromera per a l'ed. en català

C_Alex.indd“Una noia molt atractiva, de vora trenta anys, és segrestada amb violència enmig del carrer i llançada a l’interior d’una furgoneta. El persistent detectiu Camille Verhœven ­només compta amb aquesta feble descripció dels testimonis, però per poder salvar-la, necessita més dades. Mentrestant, en una nau abandonada, la jove és salvatgement colpejada i exposada a una mort que sembla, cada cop més, inexorable i terrible.

Treballant contra rellotge, quan el comissari i el seu equip descobreixen el lloc on la presonera hauria d’estar retinguda, previsiblement ferida i desnodrida, no troben el que esperaven. Qui és Alex en realitat? L’enigma mantindrà Verhœven en suspens i en direcció a un final amarg. Al capdavall, salvar la vida de la noia serà la menor de les seves preocupacions”. 

Aquesta era la nostra primera incursió en el món Lemaitre. I ens ha sorprés i agradat. Cal dir que no és en absolut una novel·la negra convencional, tant per l’estil, com pels personatges. L’estil és peculiar, i de fet, en alguns moments, ens ha recordat una mica la Fred Vargas. També té aquest punt estrany que la fa interessant amb personatges fora del que és habitual i fins i tot amb un punt d’irrealitat.

Alex és la segona novel·la protagonitzada pel detectiu Camille Verhoeven. Tot i que es poden llegir de manera independent, hi trobem referències a la història de la primera, Irene. Així doncs, tot i que es poden llegir sense seguir-ne l’ordre, posats a triar, millor començar per la primera. En Camille Verhoeven és un policia molt baixet amb una intuició i intel-ligència molt destacades. I un caràcter sens dubte molt especial (i amb molta mala llet), marcat per un dramàtic passat. L’altra protagonista és l’Alex, una noia víctima de segrest amb una història darrera realment sorprenent. Un personatge molt atípic. I no podem aprofundir més sense spoilers!!!

La trama està molt ben lligada, i és sorprenent. El llibre compta amb un parell de girs que reconeixem inesperats i que t’enganxen (i que estructuren en llibre en tres grans blocs). Vols saber com acaba tot plegat. El ritme està prou bé. Quasi tota la novel-la va intercalant capítols protagonitzats per Alex o Camille, fet que li dóna molt dinamisme a la història. En alguns llocs hem llegit que té escenes molt crues. I és cert. Tot i que hem de dir que després de llegir El caso Birdman estem molt curades d’espants. Però si, te algunes escenes, especialment unes amb rates com a protagonistes, una mica angoixants.

Poc més podem afegir. No és una lectura ràpida. No és novel·la convencional. L’estil és original, i potser per això mateix no la trobem de lectura àgil. Però no per això perd pas interés.  Lluny de la nòrdica o de la nordamericana. A nosaltres ens ha demanat temps, però val la pena.

En resum, Alex és una novel·la recomanable, en especial per a les persones que busqueu sortir de la lectura més convencional i voleu endinsar-vos en una novel·la negra plena de detalls originals.  Això sí, si podeu, comenceu per Irene.

En aquest enllaç podreu trobar la referència de l’editorial aixì com un fragment per fer-ne un tast.

Ho vols compartir?

Deixa un comentari.

La teva adreça no serà publicada.


*


Translate »